A mitges

Potser perquè sóc filla de pares en etern divorci mai he entès la mania de les parelles de comprar-se les coses a mitges. Potser per això sempre he regalat i mai he prestat*.
Perquè quan les coses s’acaben m’agrada arrodonir-ho, ordenar-ho i canviar d’etapa.
Mai m’han vingut ganes de cremar fotos ni de llençar coses, de vegades les he amagat.

Sabia que el temps me les retornaria.
Un cop les coses amagades bategaven tan fort que vaig demanar que se les emportessin.
Un cop vaig trencar a bocins una fotografia i no hi vaig trobar sentit.

Un cop vaig rebre una capsa plena.

Un cop vaig fer 1.200 kms per recollir les meves arestes, els meus fils.
Però ara que plego veles, que ni deixo ni em deixen, que no hem cridat ni plorat (ni tan sols això). Ara que decideixo volar sense comunicació prèvia, que deixo el rem sense mirar si l’altre remer encara hi és… no puc enllestir res perquè no hi ha res embastat.
Així que per primer cop sento que m’hi deixo bocins, coses insustituibles dels qui sempre m’acompanyen.
És acceptar que hi ha coses que hem perdut sense remei en el camí, però patalejo perquè no m'agrada equivocar-me, perquè és una lliçó que no he après, pitjor encara, que no vull aprendre. No vull aprendre a perdre’m.

*He regalat 5 cops Veinte poemas para ser leídos en el tranvía de Girondo